Las obras públicas

Calçades i ponts
La necessitat de conquerir i de governar els territoris conquerits va imposar a l'Estat romà la posada en pràctica d'un esforç constructiu ingent.

Calçada: 
És el més important de tots els tipus de vies romanes. La seva amplària era de cinc o sis metres. Estaven construits amb un paviment de mig metre de fondària, compost per quatre capes de materials diferents, entre dos marges carreus. La part superiores estava formada per lloses. Les distàncies s'assenyalaven amb unes petites columnes de pedra, clavades a terra cada mil passes (1.500 metres aproximadament), anomenades mil·liaris; en aquestes columnes també hi figurava la distància recorreguda, i el nom de l'emperador o del magistrat que havia manat construir o reparar la calçada. Al fòrum de Roma es trobava el mil·liari zero (miliarium aureum) del qual sortien suposadament totes les calçades importants; d'aquí ve el proverbi "tots els camins porten a Roma". Al llarg de les calçades importants hi havia unes parades o posades anomenades mansiones; la situació d'aquestes parades estava indicada en els primitius mapes i itineraris.

Principals calçades romanes:
 Les primeres calçades del territori llatí daten de mitjan l'època republicana: la vida Àpia, anava desde Roma fins al sud del mar Adriàtic; la Flamínia, cap al nord de l'Adriàtic; l'Aurèlia unia Roma amb la Provença, etc. Durant l'Imperi l'impuls més gran en la construcció i la conservació de calçades és degut als emperadors August, Trajà i Adrià. A la Pnenínsula la més important era la que anava dels Pirineus, per la Jonquera, fins a Cadis. A partir d'August, que la va modernitzar, va anomenar-se Via Augusta. També eren calçades de primera categoría les que unien Astorga amb Mèrida (via de Plata) o les que anaven de Tarragona fins a Zaragoza.

Els ponts:
Els romans van desenvolupar més que cap altre poble de l'antiguitat la tècnica i la bellesa dels ponts. Els seus calçades no s'aturaven davant els grans rius, les valls o les zones de pantans. Des de la construcció del primitiu pont de fusta sobre el Tíber, el pons Sublicius de la gesta memorable d'Horaci Cocles, del que cuidaven els pontífexs, al llarg dels segles els romans van desenvolupar una tècnica que avui encara és admirable per la seva perfecció i solidesa .
La base del pont era un arc profund, en realitat una volta curta de mig canó, de blocs de pedra ben treballats, sense argamassa en les juntures. A sobre hi havia una calçada plana, de cinc o sis metres d'ample, amb voreres. Aquest model de pont és el que ha persistit fins al segle XX. Per a molts ponts romans encara circula el Tràfic actual.
A Espanya destaquen els de Mèrida, Alcántara, Còrdova i Salamanca.

Aqüeductes:
Los romanos tuvieron gran cuidado de todo lo que se refería al suministro de agua para las ciudades y al sistema de desagüe y alcantarillado correspondiente; para todo esto desarrollaron técnicas aprendidas de los etruscos. En las casas rurales y en las urbanas unifamiliares el consumo de agua estaba asegurado mediante los pozos y las cisternas que almacenaban el agua de la lluvia recogida en el impluvium.
Sin embargo, esta solución no era suficiente para los barrios formados por insulae, para las numerosísimas fuentes públicas, para la gran cantidad de establecimientos termales, públicos y privados, ni para poder controlar los frecuentes incendios, y por supuesto para los simulacros de batallas navales en los anfiteatros. Para satisfacer este enorme consumo de agua se construían enormes depósitos a la entrada de las ciudades, provistos por medio de acueductos que captaban las aguas los ríos, de las fuentes y, incluso, de los pantanos artificiales, que podían estar situados a muchos kilómetros de distancia. Los acueductos consistían básicamente en un canal con las paredes bien impermeabilizadas que, normalmente, iba a ras del suelo, pero que, a veces, tenía que salvar grandes desniveles. Para resolver este problema los romanos inventaron un tipos de puentes de varios pisos de arcadas, construidos unas veces con piedra, otras veces conOpus Mixtum, sobre los que pasaba el agua por un canal estrecho. Roma estaba provista por quince acueductos. El acueducto más antiguo de España es el de las Ferreres, en Tarragona, y el más monumental es el de Segovia, que hace más de treinta metros de altura en la parte central; también son interesantes los restos del acueducto de Mérida.

Clavegueram:
La major part de les ciutats romanes de nova planta van ser creades a finals de la República i començaments de l'Imperi. Per aquest motiu no necessitaran protecció especial contra enemics exteriors, perquè vivien tranquil·les durant la pax romana.Però no sempre va ser així, i la mateixa ciutat de Roma va tenir dos recintes emmurallats; el primer, conegut amb el nom de morir Servian, era atribuït al rei d'origen etrusc Servi Tul·li i era similar al d'altres ciutats etrusques; el segon, que abastava un espai molt més gran, és de finals del segle III dC, en el temps del emperadorAureliano.En aquesta època del Baix Imperi, en vista del perill que començaven a suposar les incursions dels pobles bàrbars, gairebé totes les ciutats es van haver de dotar de muralles o van haver de refer les que havien tingut al principi.De les moltes muralles que encara es poden veure a les ciutats de l'antiga Hispània, les més ben conservades són les de Lugo i Tarragona.Les tècniques i els materials de construcció de les muralles romanes variaven segons la zona i l'època de construcció. La seva amplada solia ser suficient per al pas de carruatges i màquines de guerra. Estaven flanquejades per un nombre variable depuertas monumentals amb pas separat per a vehicles i per a persones. Els panys de paret entre porta i porta estaven reforçats per torres, de planta semicircular, normalment.Panys i torres es construïen omplint una «caixa» feta de pedres picades ben treballades amb una sòlida argamassa de pedres, terra i runes.A més de les fortificacions urbanes, els romans ens han llegat dos magnífics exemples de la seva voluntat imperialista: la muralla d'Adriano, amb la qual protegir frontera de Britannia amb Escòcia, que té més de cent quilòmetres de llarg i una mitjana de cinc metres d'altura per un i mig d'ample; i tota la sèrie de fortificacions amb què protegir la frontera (limes) de l'Imperi contra els germans, entre el Rin i el Danubi.