Mostrando entradas con la etiqueta Latín. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Latín. Mostrar todas las entradas

lunes, 22 de mayo de 2017

Ercolano

El Vesubio rugió en el registro histórico en agosto del año 79 D.C. con lo que es probablemente la más famosa erupción de la historia (o al menos rivalizando con la del Monte Santa Helena en 1980) y es el  primer evento volcánico con una descripción detallada disponible de testigos. La destrucción de las ciudades romanas de Pompeya y Herculano, su espectacular re-descubrimiento en el siglo 18, y cuyos tesoros y muertos inspiran a poetas, filósofos y científicos hasta los días actuales, muestran una idea viva de lo que el Vesubio es capaz de hacer. La erupción ha sido, y continúa siendo estudiada por numerosos científicos de todo el mundo, y ha sido varias veces reinterpretada a la luz de los avances en la volcanología. La erupción comenzó cerca del medio día el 24 de agosto del año 79 D.C. la fase paroximal duró hasta el día siguiente, pero disminuyendo, la actividad a pequeña escala puede haber continuado durante algún tiempo.
Hacía ya mucho tiempo que el ingeniero militar zaragozano Roque Joaquín de Alcubierre había comenzado a excavar túneles cerca de la ciudad italiana de Portici en busca de restos arqueológicos de época romana. Lo hacía por orden del rey Carlos VII de Nápoles y Sicilia, que reinaría más tarde en España con el nombre de Carlos III. En la mañana de un día como hoy de 1738 su equipo sacó a la luz una inscripción epigráfica que les permitió identificar la ciudad que estaban excavando: Herculano. Acababan de descubrir una de las ciudades que habían sucumbido bajo la erupción del Vesubio del año 79 d.C. El mismo Alcubierre descubriría la ciudad de Pompeya diez años más tarde.
Los fornicios eran los edificios que servían como almacenes portuarios y de las embarcaciones. Dan a la playa y se construyeron en las estructuras donde descansa la terraza. En las excavaciones de 1980 se descubrieron cerca de 300 esqueletos humanos. Al esconderse de la erupción, las elevadas temperaturas de la nube los mató. También aparecieron joyas y monedas. En esta misma zona se halló una embarcación de 9m, bien conservada y el esqueleto del llamado Remero y el del Soldado, con cinturón, dos espadas, escalpelos y una bolsa con monedas. La costa en el 79 estaba más cerca, a causa de la erupción, se hundió cuatro metros y le gano al mar una franja de unos cuatrocientos metros.
Las termas centrales fueron localizadas en 873 y excavadas en 1931. Típicas termas con subdivisión masculina y femenina. La sección de mujeres es más pequeña y modesta que la de hombres, pero está mejor conservada.
Resultado de imagen de herculano plano antiguo
Resultado de imagen de herculano plano actual

Resultado de imagen de calles herculano
Resultado de imagen de casas herculano
Resultado de imagen de puerto herculano

jueves, 18 de mayo de 2017

El ejército romano: la legión

El verdadero creador de ejército moderno en roma fue Mario porque hizo que el ejército fuera del pueblo y para el pueblo. La base de la organización del ejército es la legión que se compone de 6.000 hombres divididos en centurias, manípulos y cohortes siguiendo el  esquema que está mas abajo.
-      Armas de caballería: contus (que es una lanza ligera) y el parma (que es un escudo)
-      De infantería: hasta (que es una lanza reservada para los veteranos, hastati), el pilum ( es una jabalina que tiene dos metros de los cuales uno es de madera y uno de hierro, pesa 1.200 gramos y llega hasta 30 metros de lejos: se lanza con una correa), el gladius (es una espada corta de medio metro de origen hispano, tiene dos filos y una punta, es el arma que aporto la península ibérica a la legión), el scutum (es un escudo generalmente ovalado, es de madera, está cubierto de pieles y tiene los bordes de metal para reforzar el marco. Las pieles van a parar al centro del escudo y donde se juntan las pieles se llama umbilicus, es muy ligero y fácil de transportar), llevan una lorica (es una coraza, al principio eran placas de hierro y después pasaron a ser cotas de malla y por lo general también en la parte de delante llevan un peto de cuero).
-    De unidades ligeras: suelen ser o bien arqueros que se colocan después de la unidad táctica principal, o bien honderos. Llevan un casco especial que se llama galea que es muy ligero y un pequeño escudo generalmente colocado en la espalda. 








Fabiae Saturninae

A Fabia Saturnina, la más buena de las esposas. Cayo Bebio Myrismo, Sevir augustal

Vibio Minerva

Resultado de imagen de vibio minerva


Marco Vibio Minerva

Quinto Caecilio

A Quinto Caecilio hijo de Lucio Galeria de Barcelona Frontón había sido cuestor y alcalde y procurador de Augusto, se lo dedica Cneo Cornelio Euperasto y Cneo Cornelio Euormus por sus propios meritos al mejor de los amigos. 

Lucio Perpernae

Gavio Feliciano se lo dedica a su mejor amigo Lucio Perpernae Numisiano 



La monarquía romana (753-709): les classes socials

La sociedad romana estaba hecha mediante desigualdades que se determinaba por el yacimiento y la religión. Los hombres libres se dividían entre libre, los cuales se dividían en  los privilegiados (que eran los patricios), los no privilegiados (clientes, plebeyos y libertos). Y luego estaban los hombres que no eran libres, que serían los esclavos.

Los patricios: eran descendientes de los fundadores de la ciudad, que integraron el primitivo Senat de Rómulo, que les dio el título de patres, y a sus descendientes, de patricios. Tenían la mayor parte de las tierras i de las bestias que se pasturaban. Controlaban el Senat y se reunían en la Assemblea curiada. Se juntaban en gens, que se dividían en ramas (familiae) y cada una reconocía la autoridad de un pater familias. Las gentes, agrupadas en 3 tribus forman el populus, es decir, el conjunto de ciudadanos legalmente reunidos, por oposición a multitudo, la masa sin coherencia, aunque con derechos políticos.

Los clientes: Vinculados jurídicamente a los patricios, son probablemente extranjeros que aceptaron esta situación por interés. Dependen de un miembro de la gens porque estás asociados al culto gentilicio y llevan el nombre gentilicio. El miembro de la gens es el patronus, al que están vinculador por el ius patronatus: “el título de Patrón viene inmediatamente después del de Padre”. Tienen un respeto hacía el Patrón, son serviciales con él y con sus bienes. El Patrón, a cambio, les debe protección: “los clientes deben entrar en la casa, delante de los padre y los hijos”. Él los defiende en justicia y les puede conceder tierras. La clientela obtendrá pronto derechos, y secundará al Patrón contra los asaltos de la Plebe.

Los plebeyos: la mayoría de los ciudadanos, eran inmigrantes voluntarios o forzados, procedían de otros países del Lacio o del interior de Italia, y se dedicaban básicamente al trabajo manual en los diversos oficios i servicios. No tenían posibilidad de acceso a la Asamblea del pueblo, ni a ningún Colegio sacerdotal. Son simples espectadores de la vida pública. No tienen ningún derecho: no tienen ni una organización individual, ni cultos familiares. No tienen siquiera familia legal, ni existe acto oficial para el matrimonio plebeyo.

Los esclavos: hombres que no tenían ningún derecho, ni tampoco sus familias, como si se tratase con animales de carrega o de cosas, fueron aumentando con el tiempo, sobretodo en el període etrusco. EL principal contingente de esclavos lo constituïa los prisioneros de guerra. Eran ocupados en los campos, en las obras públicas de la ciudad, el urbanismo de la cual experimentó un gran desenvolupamiento en este período y en el trabajo domé




lunes, 15 de mayo de 2017

Evolución urbanística de Roma desde la monarquia hasta el imperio

El origen legendario de Roma


 

Roma en el s.VI a.C


La república romana


El foro bajo la república


El imperio romano (27 a.C - 97 d.C)


El bajo imperio


Resultat d'imatges de roma ne el siglo vi antes de cristo plano






domingo, 16 de abril de 2017

La religión de los romanos

·La religión privada
Consistía en 5 dioses que fueron los siguientes: el lar familiar (el protector de la casa), los penados (eran dos y de ellos depenia la abundancia de provisiones para la família), el Genius (espíritu del pater familias), la diosa Juno (protectora de las mujeres de la família) y los Manes (las almas de los difuntos de las familias).
Cada família tenia su propio ritual para venerar a sus dioses. Estos rituales estaban encabezados por el pater familias. La mujer después de casarse abandonaba sus cultos i los de su família y se incorporava a los cultos de su marido.
·La religión popular
Los dioses mas venerados fueron los dioses agrarios. A principios de la época de la República aparece como a divinidad la diosa Ceres, que se la identifica como Demeter griega, la gran protectora de las cosechas i de la fertilidad de la tierra después del invierno.
Las fiestas en honor de los dioses se celebraban a lo largo del año. En dichas fiestas se ofrecía sacrificios de animales, se hacían comidas, se encendían los fuegos, se decoraba las estatuas y los altares, se practicaban danzas espirituales i cantos, etc. Todo esto estaba reglamentado desde tiempos inmemoriales i las oraciones se hacían en el mismo latín y que cada vez aparecían más dificultades para entenderlo.

·La religión oficial
En total se creía en 12 dioses. Se estableció las siguientes parejas: Zeus-Júpiter, Hera-Juno, Atena-Minerva, Hermes-Mercuri, Hefest-Vulcá,  Ares-Marte, ... Esto fue el núcleo de la religión oficial de la ciudad de Roma. En la literatura creció la presencia de lo dioses hasta convertirse en omnipresentes y constituyó la inspiración de los artistas plásticos: escultores, pintores y orfebeos, tanto en las decoraciones de la ciudad y de los edificios públicos como en los frescos, los mosaicos, las estatuas delas casas particulares de la gente rica dela ciudad.
Pero des de el punto de vista religiosos la fe de esos dioses no fue una fe verdadera sobretodo en la gente culta.
Había dos tipos de fiestas: las feriae (los rituales principales de estas fiestas eran los  sacrificios de animales hechos en sitios públicos y normalmente delante del templo del dios/a en honor del cual/la cual se celebraba) y los ludi (duraban unos cuantos días y a parte de sacrificios, se hacían procesiones, oraciones, etc.
Los templos estaban en un lugar principal de culto, no era un punto de reunión si no la casa de Dios. Los templos eran etruscos adaptados a su entorno del templo griego i el propano.
Los sacerdotes formaban colegios especializados, los mas importantes eran: los flamines (cada uno se ocupaba del culto de una gran divinidad) y los pontificies (literalmente era "constructores de puentes" y controlaban todo lo que hacia referencia al culto público.

lunes, 20 de marzo de 2017

Expressions llatines d’origen jurídic

 Ars boni et aequi. Dret és l’art del que és bo i el que és just. 
Ius gentium est quo gentes humanae utuntur. Dret de gents és aquell que fan servir els pobles. 
Ius naturale est quod natura omnia animalia docuit. Dret natural és el que la natura va ensenyar als animals. 
Lex est quod populus iubet atque constituit. Llei és el que el poble mana i decideix. Summum ius, summa iniuria. Suprema justícia, injustícia suprema.
 In dubio pro reo. En cas de dubte, a favor del reu. 
Affirmanti incumbit probatio. Al que acusa, li correspon demostrar-ho. 
Dura lex, sed lex. La llei és dura, però és la llei.
Legem brevem esse oportet quo facilius ab imperitis teneatur. Cal que la llei sigui breu, perquè sigui més fàcilment compresa pels no experts. 
Melius est impune delictum relinquere quam innocentem damnare. És preferible deixar un delicte sense càstig que que castigar un innocent. 
Quod non est, confirmari non potest. El que no existeix no es pot demostrar. 
Ignorantia legis neminem excusat. La ignorància de la llei no excusa ningú.
Qui prior est tempore, prior est iure. El que és primer en el temps, és primer en el dret.
Ubi lex voluit, dixit; ubi non voluit, tacuit. Quan la llei ho va voler, ho va dir; quan no ho va voler, ho va callar. 
De facto, de iure. De fet i de dret.
Quid pro quo. Una cosa per una altra.
Stricto sensu. En sentit estricte. 
Sui iuris. Del seu propi dret; amb capacitat legal. Nasciturus. El que ha de néixer. 
Habeas corpus. Tingues un cos; sigues lliure.

miércoles, 8 de febrero de 2017

7 dias en Roma

1. Llegamos al Aeropuerto (8.30) y cogemos el coche y nos dirigimos al hotel Beautiful. Nos instalamos. Luego vamos a comer al bar Fodi (presupuesto 5€). Luego vamos a ver el Coliseo y damos una vuelta por Roma. Luego a cenar a la pizzeria Monte Carlo (presupuesto 4€). Al hotel y a dormir.
Imagen relacionada Resultado de imagen de roma bar fondi
Resultado de imagen de coliseoResultado de imagen de roma pizzeria monte carlo

 
2. Almorzamos y vamos de excursión a la Villa Adriana (64€). Cogemos un bocata para llevar. Después de la excursión nos llevan al hotel. Cojemos coche y vamos otra vez al restaurante Monte Carlo (4€). Luego al hotel y a dormir.
Resultado de imagen de villa adriana Resultado de imagen de roma pizzeria monte carlo

3. A las 14.00 nos vienen a buscar para ir d excursión. Nos pasan a recoger en el hotel. Vamos a visitar la roma cristiana (Via appia antica, capilla del domine quo vadis y tumba de Sicilia mutela,Basília de San Juan y Basilia de St. Maria la Mayor) y la roma primitiva (las catacumbas) todo esto nos cuesta 50€. Para cenar compro una pizza (5€).
Resultado de imagen de roma cristiana
4. Almorzamos y vamos al Panteón de Roma en coche. Del Panteón vamos a la Piazza Navona. Luego al Fontana de Trevi. Luego vamos a comer una pizaa y cojemos una al hotel para llevar (8€) vamos al hotel y ya nos quedamos allí descansando.
Resultado de imagen de panteón de roma Resultado de imagen de piazza navona
Resultado de imagen de fontana de trevi

5.Vamos al museo vaticano (entrada 12€), luego a comer al Mc Donalds (5€) y luego a la Villa Borghese (tercer parque público más grande de Roma). Luego a cenar a una pizzeria (4€) y al hotel.
Resultado de imagen de museos vaticanos  Resultado de imagen de villa borghese

6.Nos vienen a buscar al hotel para ir a visitar la Roma Imperial (58€) para comer nos hacemos un bocata. Excursión dura 3h y tenemos toda la tarde libre. Vamos al barrio Trastevere. Copramos una pizza (4€) y al hotel.
Resultado de imagen de roma imperial excursiones Resultado de imagen de barrio trastevere

7.Por la mañana vamos directamente al aeropuerto porque tenemos avión a las 9.05


Resultado de imagen de avion

BYE BYE ROMA!!






lunes, 6 de febrero de 2017

Tàrraco: referents hitòrics


La favorable configuració geogràfica de les comarques meridionals, i el seu clima molt benigne, van afavorir que el procés de poblament humà s'hi iniciés en dates molt primerenques, ja a l'època prehistòrica. Són relativament nombrosos els jaciments que documenten les diferents etapes del Paleolític i de L'Epipaleolític. Durant el Neolític i l'Edat de Bronze, les respectives comunitats humanes (amb les activitats econòmiques característiques d'aquest període: agricultura i ramaderia) varen trobar als terrenys que actualment configuren les comarques del Camp de Tarragona l'escenari idoni. Aquest procés d'assentament va finir amb la consolidació sobre el territori, de les diferents tribus que conformaren el mosaic sociopolític de les terres llevantines de la Península Ibèrica a l'època preromana, com a conseqüència directa del contacte d'aquells grups autòctons amb els diversos pobles colonitzadors de la Mediterrània (fenicis, grecs i púnics). El territori del Camp de Tarragona era ocupat per la tribu dels cessetans, essent un dels seus assentaments més importants (Kese) el que constituí, potser la seva capital i el precedent immediat, també, de la ciutat romana de Tàrraco, l'actual Tarragona.
L'any 218 aC, amb motiu de la II Guerra Púnica entre romans i cartaginesos, l'exèrcit romà a les ordres de Gneu Corneli Escipió desembarcà a Empúries, colònia grega aliada de Roma. Simultàniament es fundà Tàrraco, com a principal base d'hivernada dels exèrcits romans a Hispània, iniciant un llarg i complex procés d'incorporació de les terres peninsulars al nou ordre polític, cultural i econòmic de la romanitat, en el qual Tàrraco va jugar en tot moment un paper fonamental. A la segona meitat del s. l aC se li va concedir l'estatut de colònia de dret romà, prenent la denominació de Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco.


L'any 27 aC li va ser concedida la capitalitat de la província Tarraconense, dins de la nova organització provincial, propiciada per August. Aquest va residir a Tàrraco durant dos anys, seguint les operacions militars que portava a terme a la cornisa cantàbrica i dirigint la seva planificada transformació del món. S'inicià aleshores l'aplicació d'un programa dirigit a dotar a la colònia d'un alt nivell urbanístic i monumental, d'acord amb la importància i significació de la ciutat. Els experts han calculat, a partir de la seva extensió, que Tàrraco devia tenir uns 20.000 o 30.000 habitants, fent que fos la ciutat més important d’Hispània. La vitalitat d'aquesta es mantingué amb plenitud fins a mitjan s. III dC. Com a conseqüència de la crisi general i amb les primeres onades d'invasors germànics, s'inicià un procés de progressiva recessió tant en l'ordre demogràfic com en l'urbanístic. Això significà la destrucció i l'abandó de gran part de la ciutat, tret de la part alta que esdevindrà el nucli principal de l'hàbitat. Durant aquesta època la pèrdua de la capitalitat de Tàrraco, primer respecte a Tolosa , després respecte a Bàrcino (Barcelona) i finalment respecte a Toletum (Toledo, s. VI) suposarà un 3 allunyament de la ciutat dels centres polítics decisius de l'època. Aquest allunyament no minvarà la seva importància urbana fonamentada en la seva condició de seu eclesiàstica metropolitana i en el manteniment de les instal·lacions portuàries fins a l'arribada dels musulmans a la ciutat el 713-714. Aquest fet senyala definitivament l'entrada de la ciutat en l'anomenada Edat Mitjana.
Resultado de imagen de tarraco mapa

TÀRRACO EN MAPES Restitució idealitzada de Tàrraco al segle II dC. Coneixem de manera aproximada els grans conjunts públics, però les dades referents a la trama de la ciutat amb la residència i el comerç són massa puntuals com per restituir el seu aspecte amb fidelitat. 4 Plànol actual de la ciutat de Tarragona, on es poden observar encerclats les principals restes romanes del centre de la ciutat, algunes de les quals visitarem. 5 Plànol intercalat on es pot observar l’estructura de l’antiga ciutat romana sobre un fons de l’estructura actual de la ciutat de Tarragona. La urbanització de Tàrraco es va fer seguint els models de les ciutats hel·lenístiques. L’estructura li ve donada per la seva peculiar orografia. Així, la ciutat romana es va desenvolupar amb una estructura en forma de terrasses. La primera terrassa, al punt més alt, on ara hi ha la catedral, sembla que hi havia el temple de Júpiter; a la segona terrassa es trobava el Fòrum Provincial; el circ ocupava la terrassa inferior i separava l’àrea oficial de la part alta, de la zona on vivia la gent que s’estenia fins al port. 6
Resultado de imagen de las murallas romanas
LES MURALLES • Fases de la muralla  Una primera muralla (217-197 aC) és manifesta a la Torre de l’Arquebisbe, i al sector comprès entre la Torre de Cabiscol i la de Minerva.
Es tracta d’una muralla baixa, preovista de torres i composta per un parametre megalític alt (de 6 a 8 fileres), sobre el qual s’alçarien els cubs de les torres. A la Torre de Minerva es va trobar un relleu de la deessa que li dóna nom i una de les inscripcions llatines més antigues de la península: M. Vibio Menrva (una dedicatòria de M. Vibi a la deessa Minerva). Una segona fase (150-125 aC) que comprèn la sección entre la Torre de l’Arquebisbe i del Cabiscol. Es tracta d’una muralla més alta i més sòlida, ja que l’amplada va passar de 4,5 m. a 6 m. i la seva alçada de 6 m. a 12 m. La base de la muralla es va Torre de Minerva 7 omplir amb terra i pedres. La manca de torres evidencia que aquesta muralla no previa el setge de l'exèrcit, sinó únicament la fàcil defensa amb una petita guarnició. Accessos: Els accessos es troben distribuïts per tota la muralla. Es conserva una magnífica porta d’època republicana tardana (anomenada Porta dels Socors) a prop de la Torre de Minerva, i es poden comptar fins a 7 poternes (petites portes destinades a la sortida encas d’atac).
Resultado de imagen de el circo romano
EL CIRC Va ser construït durant el regnat de Domicià, al segle I d.C i, com tots els circs romans, estava destinat a la cursa de carros. Es va situar sota el Fòrum Provincial, en la tercera terrassa de Tàrraco. El circ tenia unes mides de 325 metres de llarg i entre 100 i 115 d'ample. L'arena tenia una longitud de 297 m i una amplada d'entre 67 i 77 metres. Tenia una capacitat per a uns 25.000 espectadors asseguts en una càvea de 12 fileres de seients. Al lateral oriental, es trobava la sortida per als participants ferits -porta livitensis- i l’accés general dels espectadors a les graderies. Al mig s’alçava una tribuna per als jutges de les curses. Aquesta zona estava suportada amb unes voltes radials, que que també servien de passadissos de comunicació. La part nord aprofitava el desnivell del terreny per a recolzar la graderia, on es troba la llotja presidencial, el pulvinar, que estava comunicada amb el fòrum provincial per unes escales per facilitar l’accés de les autoritats a l’espectacle. 8 Les voltes del sector sud esten reutilitzades per les construccions actuals, de manera que els murs que separen les diferents edificacions coincideixen amb les estructures romanes en un 90%. La banda occidental on es troba l’Ajuntament era on se situaven les carceres.
Resultado de imagen de anfiteatro romano


L’AMFITEATRE Va ser construït a principis del s. II dC pel flamen provinciae Hispaniae citerioris. La seva ubicació respon a la intenció d’aprofitar el pendent natural del terreny per construir una part de les seves graderies. Es tracta d’una construcció de forma el·líptica. L’arena és de 61,50 m x 38,5 m i presenta unes construccions subterrànies (fossae) que la creuen longitudinalment i transversal. Aquestes fossae que estaven cobertes donaven cabuda als mecanismes escenogràfics. L’arena estava separada de la cavea pel podium, un alt mur de 3,25 m. Dos murets dividien les graderies en tres sectors on se situaven els espectadors segons la seva categoria social. Les places preferents eren les situades més a prop de l'arena. A cada sector (maenianum) hi havia un passadís per facilitar el desplaçament dels assistents. Per sota les grades discorrien, també, una sèrie de passadissos que es comunicaven amb els distints maenianum, o sectors, mitjançant unes obertures o vomitoria. Davant les vomitores es troben petites escales que baixen entre les grades, dividint cada maenianum en seccions en forma de falca. És a dir, el sistema és molt funcional i encara ara s'empra en els grans edificis d'espectacles. Les dues portes principals que comunicaven directament l'arena amb les dependències auxiliars i amb l'exterior de l'edifici, s'obrien als extrems del seu eix llarg. Hi ha, també, portes als extrems de l'eix curt, per on sortien gladiadors i feres. A l’eix central de la part de la cavea que mira al mar se situaria la tribuna d’autoritats. A l’extrem d’una fossae es va trobar una pintura mural dedicada a Nèmesi, la deessa a la qual s’encomanaven els gladiadors abans de sortir a lluitar. La restitució de l’edifici –amb unes dimensions totals de 109,50 m x 86,50 m– perrmet atribuir una amplada de 24 m a la cavea, amb una capacitat aproximada de uns 14.000 espectadors. El 21 de gener de l'any 259 dC va patir martiri -fou cremat viu- a l'arena el bisbe de Tarragona, Fructuós, amb els seus diaques Auguri i Eulogi. En commemoració d'aquest fet, hom va bastir en el mateix lloc del martiri una basílica visigòtica de tres naus i absis de ferradura, datable al segle VI dC. A aquesta basílica martirial, s'hi va superposar, en el segle XII, l'església romànica 9 de Santa Maria del Miracle, de planta de creu llatina: les restes visibles a l'actualitat damunt l'arena del sector de Llevant de les grades pertanyen, fonamentalment a aquest temple romànic.
Resultado de imagen de forumo provincial romano
FÓRUM PROVINCIAL Ocupava una superfície de 175 m de llarg i 318 m d’amplada. A tots dos extrems meridionals de la plaça existia una torre que permetia l’accés a peu des del circ: la Torre de l’Audiència i la del Pretori. La Torre del Pretori conserva l’estructura d’accés al fòrum, part del criptopòrtic (la sala del sarcòfag d’Hipòlit) Estava envoltat per una complexa estructura de pòrtics, que estava delimitat exteriorment per un criptopòrtic cobert amb una volta de canó. El pòrtic de fons de la plaça estava interromput per una escalinata que connectava l’espai del temple amb el fòrum. La plaça de representació era l'edifici des d'on es gestionava tota la província. S'hi trobaven espais tan importants com el tabulari (arxiu de l'Estat) o l'arca (caixa de l'Estat) o l’hemicicle on se celebraven les reunions del consell provincial (concilium provinciae). Reconstrucció idealitzada de l’àrea oficial de Tàrraco.
Resultado de imagen de el teatro romano
10 EL TEATRE És un teatre romà que conserva tres dels elements essencials d'aquests edificis: cavea (o graderia), orchestra (hemicicle situat al peu de la graderia) i scaena (escena o espai destinat a les representacions teatrals). De tot el recinte es mantenen únicament les primeres cinc fileres de grades entorn de l'orquestra. També és possible distingir dues de les tres escales radials que articulaven la graderia. Finalment, l'escena és una plataforma elevada sobre un pòdium decorat amb exedres. L'escenari (proscaenium) estava tancat per una façana monumental ricament decorada (frons scaenae). Durant les diferents fases d'excavació que s'hi han realitzat, s'han documentat importants restes arqueològiques, consistents en fragments de la decoració arquitectònica (capitells, columnes, frisos, etc.) i escultòrica d'aquesta façana monumental. Al seu costat es va construir un gran espai monumental annex. Les primeres construccions documentades corresponen a un conjunt de naus relacionades amb el port republicà de la ciutat. L'edifici es va ampliar i utilitzar fins a finals del segle II dC, moment en què va quedar abandonat. En el segle III dC, el sector monumental annex va ser onous edificis que van reutilitzar molts dels materials del teatre. L'existència del teatre romà de Tàrraco es perd fins l'any 1884. L'any 1919 fou objecte de les primeres excavacions sistemàtiques per part de Puig i Cadafalch. El solar on hi ha el teatre no està obert al públic i presenta un estat d'abandonament lamentable.
Resultado de imagen de forum de la colonia romano
FÒRUM DE LA COLÒNIA El fòrum era el centre neuràlgic d’una ciutat romana: lloc de trobada i de reunió i espai des d’on es gestionava la vida pública des del punt de vista social, judicial, polític i econòmic. S’articulava entorn a una plaça porxada a la qual s’obrien edificis, tant civils com religiosos. El fòrum de Tàrraco estava situat a la part baixa de la ciutat, integrat a l’àrea residencial ja des del segle II aC. Actualment es trobaria a la zona delimitada pels carrers Cardenal Cervantes, Soler, Fortuny i Gasòmetre. A aquesta primera plaça pública porticada s’hi arribava des d’un dels eixos viaris principals de la ciutat, el decumanus maximus. La ubicació del fòrum va respondre clarament a criteris topogràfics: es trobava al cim d’un turó existent a l’oest de la part baixa de la ciutat, presidint una carena rocosa de 15 metres d’alçada que separava el nucli urbà de la badia portuària. D’aquesta forma es creava un marc escenogràfic i monumental que ressaltava la importància de la ciutat. L’espai estava presidit, al nord, pel temple Capitolí, una construcció de triple cel·la destinada a retre culte a la Tríada Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva). La façana estava encarada a la badia portuària. Sabem també que en aquest fòrum es van col·locar inscripcions i estàtues honorífiques com la làpida dedicada primer a Pompeu (71 aC) i posteriorment al lloctinent de Cèsar, Publi Muci Escèvola. Poc més coneixem d’aquesta primera plaça pública. Ara bé, cal imaginar-s'hi l’existència d’una sèrie d’edificis administratius bàsics en el funcionament de qualsevol nucli urbà, com la cúria o lloc de reunió del consell de la ciutat, l’arxiu comunal (tabulari), el tresor (aerarium) o la presó 11 (carcer). En el primer decenni del segle I dC, el fòrum republicà patia una primera gran reforma lligada a la construcció del teatre, a l’est del recinte. A partir d’aquest moment, plaça pública i edifici d’espectacles queden integrats com espais de representació i de propaganda imperial. També coneixem per Quintilià que els tarraconenses van fer construir, en algun sector d’aquest fòrum republicà, un altar dedicat a August representat en monedes de l’època. Aquest serà el primer acte a tot l’Imperi de devoció a l’Emperador i l’inici del que es coneixerà com a culte imperial. La construcció del fòrum adiectum data, possiblement, del període del principat de Tiberi, quan es porta a terme la segona gran reforma del fòrum de la Colònia amb la construcció d’una segona plaça porticada annexa a l’oest de la primera, però elevada respecte a aquesta primera pràcticament 5 metres (forum adiectum). Sabem, per notícies del segle XIX, que estaria porticada amb columnes sense base (toscanes o dòriques) amb una alçada total aproximada de 6 metres. El costat sud de la columnata estaria recolzada sobre un criptopòrtic documentat en excavacions recents. Al nord de la plaça tiberina es va construir una basílica de tres naus que incorporava, al centre de l’ala nord, una sala de planta quadrangular interpretada com a cúria o aedes Augusti. Aquesta basílica s’ha conservat i és visitable actualment. Segurament al llarg dels segles I i II es van anar afegint a un o altre fòrum més temples o recintes sacres, monuments commemoratius, estàtues i làpides honorífiques. VOLTANTS DE TÀRRACO 12 A. Pedrera del Mèdol B. Aqüeducte de les Ferreres C. Mausoleu de Centcelles D. Torre dels Escipions E. Arc de Berà
Resultado de imagen de acueducto de les ferreres
AQÜEDUCTE DE LES FERRERES Tàrraco va disposar en època romana de dos aqüeductes que abastien d'aigua la ciutat. El primer la recollia del riu Francolí i el segon, procedent del riu Gaià, prenia el seu cabal a l'alçada de Pont d'Armentera. A més, aquest darrer aqüeducte es bifurcava abans d’arribar a la ciutat. Aquestes conduccions hidràuliques tenien com a missió conduir l'aigua fins als dipòsits distribuïdors emplaçats a la ciutat (castella aquae). Per facilitar les tasques de conducció, el traçat dels aqüeductes aprofitava el pendent natural del terreny. Malgrat això, hi havia moments en què els accidents geogràfics eren insalvables de forma natural. En aquests casos es va optar per fer passar la conducció de l'aigua sobre una estructura d'una o més filades d'arcades. L'Aqüeducte de les Ferreres és un exemple d'aquest tipus. La seva construcció se situa al segle I dC. La conducció recollia l'aigua a l'actual localitat de Puigdelfí i la conduïa fins a Tàrraco. El pont de les Ferreres es va construir per tal de salvar una vall natural. Consisteix en dues filades d'arcades superposades construïdes amb carreus (opus quadratum). La inferior està composta per 11 arcs de 6,30 metres de llum i 5,70 d'alçada. La superior en presenta 25 de similars dimensions. L'alçada màxima de la construcció és de 27 metres i la longitud de 217 metres. La construcció en arcades està coronada per una conducció per on hi circulava l'aigua i que originàriament degué anar coberta. El sòl de la construcció devia estar impermeabilitzat mitjançant un morter característic (opus signinum) que evitava les fuites de líquid.
Resultado de imagen de arco de bera
ARC DE BERÀ És un arc honorífic que consta d’un cos central, siutat sobre un elevat podi, és de tipus simple: un sol arc, de 10,15 m d'alçària per 4,87 m d'amplada, emmarcat per dues pilastres corínties que sostenen l'entaulament, en el fris del qual hi ha la inscripció dedicatòria. El total del monument té 12,28 m d'alçària i 12 d'amplària. D'una gran simplicitat decorativa —no hi ha relleus—, és dotat, però, d'una gran harmonia de proporcions. A partir de l’anàlisi i de l’estudi comparatiu es desprèn que el monument va ser construït entre els anys 15-5 aC, per disposició testamentària per un ciutadà romà, Luci Licini Sura, fill de Luci, adscrit a la tribu Sèrgia, i habitant de Tàrraco: Ex testamento L(uci) Licini L(uci) f(ilii) Serg(ia tribu) surae consa[..], que cal no confondre amb el senador homònim que visqué al s I dC a Tàrraco, el qual molt probablement el dedicà a l'emperador August. Hom ha dit que el lloc fou elegit perquè era el límit nord dels cossetans. 13
Resultado de imagen de TORRE DELS ESCIPIONS
TORRE DELS ESCIPIONS: Pertany al tipus de sepulcre en forma de torre i consta de tres cossos. Sobre un sòcol o podi de planta aproximadament quadrada (4,47 per 4,72) construït amb grans blocs, s'eleva un segon cos, una mica més estret, amb una motllura inferior. El tercer cos, semblant al segon per la part externa, forma a l'interior una cambra que devia guardar les cendres del personatge (o família) en honor del qual s'havia erigit. La coberta, possiblement piramidal, ha desaparegut, i l'alçada actual és de 9 m. El parament de tot l'edifici és de carreus molt ben tallats i ajustats. La façana sud del segon cos, visible des de la via, presenta en relleu dues figures d'Atis funerari amb una inscripció sepulcral mètrica al damunt. Segons T. Hauschild i H.G. Niemeyer (1966) és de la primera meitat del s I dC i, per tant, i d'acord amb els historiadors moderns citats, no té res a veure amb els Escipió. Les guires s'Atis indiquen l'extensió dels cultes orientals a la Catalunya romana. En el cos superior, molt degradat, es conserven les restes de les figures, que probablement eren els retrats de les persones que van ser enterrades al monument. Un error en la lectura de la inscripció, que es troba sobre les figures d'Atis, va provocar una confusió entre la paraulaornate, amb què s'inicia l'inscripció, amb el Corneliu (Scipio), que va donar nom al monument.
RESUM
Gràcies a la seva bona localització geogràfica Tàrraco va tindre ciutadans desde temps inmemorables. Els primers van ser els "cessetans". Després de la II Guerra Púnica a Tàrraco s'hi van instalar els romans. L'any 27 a.C fou anomenada capital de la província Tarraconense. Va arribar a ser la ciutat més important d'Hispània, arribant a tindre entre 20.000 i 30.000 habitants. Després de la crisi, una gran part de la població va abandonar Tàrraco. Més tard (els anys 713-714) la ciutat va caure en mans dels musulmans i va passar ja a l'etapa de l'Edat Mitjana.
Es desconeixen les mesures exactes del plànol de la ciutat de Tàrraco, tot es aproximat. Però tenim estudiat que la màxima extensió que va tindre van ser 70 hectáreas. La ciutat estava envoltada de muralles. Dins seu hi havia: el circ, l'amfiteatre, el fòrum provincial, el teatre, el fòrum de la colònia, l'aqüeducte, les torres, etc.


lunes, 12 de diciembre de 2016

Las obras públicas

Calçades i ponts
La necessitat de conquerir i de governar els territoris conquerits va imposar a l'Estat romà la posada en pràctica d'un esforç constructiu ingent.

Calçada
És el més important de tots els tipus de vies romanes. La seva amplària era de cinc o sis metres. Estaven construits amb un paviment de mig metre de fondària, compost per quatre capes de materials diferents, entre dos marges carreus. La part superiores estava formada per lloses. Les distàncies s'assenyalaven amb unes petites columnes de pedra, clavades a terra cada mil passes (1.500 metres aproximadament), anomenades mil·liaris; en aquestes columnes també hi figurava la distància recorreguda, i el nom de l'emperador o del magistrat que havia manat construir o reparar la calçada. Al fòrum de Roma es trobava el mil·liari zero (miliarium aureum) del qual sortien suposadament totes les calçades importants; d'aquí ve el proverbi "tots els camins porten a Roma". Al llarg de les calçades importants hi havia unes parades o posades anomenades mansiones; la situació d'aquestes parades estava indicada en els primitius mapes i itineraris.

Principals calçades romanes:
 Les primeres calçades del territori llatí daten de mitjan l'època republicana: la vida Àpia, anava desde Roma fins al sud del mar Adriàtic; la Flamínia, cap al nord de l'Adriàtic; l'Aurèlia unia Roma amb la Provença, etc. Durant l'Imperi l'impuls més gran en la construcció i la conservació de calçades és degut als emperadors August, Trajà i Adrià. A la Pnenínsula la més important era la que anava dels Pirineus, per la Jonquera, fins a Cadis. A partir d'August, que la va modernitzar, va anomenar-se Via Augusta. També eren calçades de primera categoría les que unien Astorga amb Mèrida (via de Plata) o les que anaven de Tarragona fins a Zaragoza.

Els ponts:
Els romans van desenvolupar més que cap altre poble de l'antiguitat la tècnica i la bellesa dels ponts. Els seus calçades no s'aturaven davant els grans rius, les valls o les zones de pantans. Des de la construcció del primitiu pont de fusta sobre el Tíber, el pons Sublicius de la gesta memorable d'Horaci Cocles, del que cuidaven els pontífexs, al llarg dels segles els romans van desenvolupar una tècnica que avui encara és admirable per la seva perfecció i solidesa .
La base del pont era un arc profund, en realitat una volta curta de mig canó, de blocs de pedra ben treballats, sense argamassa en les juntures. A sobre hi havia una calçada plana, de cinc o sis metres d'ample, amb voreres. Aquest model de pont és el que ha persistit fins al segle XX. Per a molts ponts romans encara circula el Tràfic actual.
A Espanya destaquen els de Mèrida, Alcántara, Còrdova i Salamanca.


Aqüeductes:
Los romanos tuvieron gran cuidado de todo lo que se refería al suministro de agua para las ciudades y al sistema de desagüe y alcantarillado correspondiente; para todo esto desarrollaron técnicas aprendidas de los etruscos. En las casas rurales y en las urbanas unifamiliares el consumo de agua estaba asegurado mediante los pozos y las cisternas que almacenaban el agua de la lluvia recogida en el impluvium.
Sin embargo, esta solución no era suficiente para los barrios formados por insulae, para las numerosísimas fuentes públicas, para la gran cantidad de establecimientos termales, públicos y privados, ni para poder controlar los frecuentes incendios, y por supuesto para los simulacros de batallas navales en los anfiteatros. Para satisfacer este enorme consumo de agua se construían enormes depósitos a la entrada de las ciudades, provistos por medio de acueductos que captaban las aguas los ríos, de las fuentes y, incluso, de los pantanos artificiales, que podían estar situados a muchos kilómetros de distancia. Los acueductos consistían básicamente en un canal con las paredes bien impermeabilizadas que, normalmente, iba a ras del suelo, pero que, a veces, tenía que salvar grandes desniveles. Para resolver este problema los romanos inventaron un tipos de puentes de varios pisos de arcadas, construidos unas veces con piedra, otras veces conOpus Mixtum, sobre los que pasaba el agua por un canal estrecho. Roma estaba provista por quince acueductos. El acueducto más antiguo de España es el de las Ferreres, en Tarragona, y el más monumental es el de Segovia, que hace más de treinta metros de altura en la parte central; también son interesantes los restos del acueducto de Mérida.


Clavegueram:
La major part de les ciutats romanes de nova planta van ser creades a finals de la República i començaments de l'Imperi. Per aquest motiu no necessitaran protecció especial contra enemics exteriors, perquè vivien tranquil·les durant la pax romana.Però no sempre va ser així, i la mateixa ciutat de Roma va tenir dos recintes emmurallats; el primer, conegut amb el nom de morir Servian, era atribuït al rei d'origen etrusc Servi Tul·li i era similar al d'altres ciutats etrusques; el segon, que abastava un espai molt més gran, és de finals del segle III dC, en el temps del emperadorAureliano.En aquesta època del Baix Imperi, en vista del perill que començaven a suposar les incursions dels pobles bàrbars, gairebé totes les ciutats es van haver de dotar de muralles o van haver de refer les que havien tingut al principi.De les moltes muralles que encara es poden veure a les ciutats de l'antiga Hispània, les més ben conservades són les de Lugo i Tarragona.Les tècniques i els materials de construcció de les muralles romanes variaven segons la zona i l'època de construcció. La seva amplada solia ser suficient per al pas de carruatges i màquines de guerra. Estaven flanquejades per un nombre variable depuertas monumentals amb pas separat per a vehicles i per a persones. Els panys de paret entre porta i porta estaven reforçats per torres, de planta semicircular, normalment.Panys i torres es construïen omplint una «caixa» feta de pedres picades ben treballades amb una sòlida argamassa de pedres, terra i runes.A més de les fortificacions urbanes, els romans ens han llegat dos magnífics exemples de la seva voluntat imperialista: la muralla d'Adriano, amb la qual protegir frontera de Britannia amb Escòcia, que té més de cent quilòmetres de llarg i una mitjana de cinc metres d'altura per un i mig d'ample; i tota la sèrie de fortificacions amb què protegir la frontera (limes) de l'Imperi contra els germans, entre el Rin i el Danubi.