Aquesta època s’estén per protohistòria de Roma.
El que sabem d’aquest període es basa en la tradició, que va ser recollida pels historiadors romans uns quants segles més tard. És necessari distingir entre el que la tradició contava sobre aquesta època, en els dos aspectes (intern i extern), i la realitat històrica, sempre en la mesura del que ha pogut ser reconstruït pels historiadors moderns.
Història interna
Període llatí-sabí
Després de la mort del seu germà Rem, Ròmul és consedit primer rei de
Roma. Després d’una guerra amb els seus veïns, els sabins, els llogarrets
repartits pels turons propers al Tíber es fusionen i originen una població
mixta llatinosabina. Ròmul comparteix el tron amb el rei sabí Tit Taci,
fins que aquest mor. Quan Ròmul mor el substitueix el sabí Numa Pompili. Després d’aquest reiregnen el llatí Tul·lus Hostili i el sabí Anc Marci.
Roma aleshores era una monarquia electiva. Durant el període d’elecció (interregne), la ciutat era governada per un interrex, càrrec en què s’anaven alternant els membres més destacats del Senat. D’altra banda, el rei era el magistrat suprem, el cap d’aquella ciutat estat: ell governava, jutjava, dirigia l’exèrcit, i convocava i presidia el Senat i l’Assemblea.
La primera constitució romana s’atribuïa a Ròmul. Aquesta constitució va
distribuir els diferents llinatges patricis (gentes) en tres tribus, cadascuna organitzada
en deu cúries. Els caps de les distintes famílies (pater familias) formaven
part del Senat, la funció del qual era assessorar el rei, governar durant
l’interregne i escollir el successor. Els homes adults (quirites) de les trenta
cúries es reunien en els Comicis curiats: sancionaven l’elecció del rei, votaven
les lleis i decidien sobre la guerra i la pau.
Període etrusc
Després de la mort d’Anc Marci, és nomenat rei l’etrusc Tarquini l’Antic.
El substitueix el seu gendre Servi Tul·li, el successor del qual va ser Tarquini
el Superb, fill de Tarquini Prisc. El règim sofreix horribles transformacions:
els reis etruscs arriben al poder mitjançant la violència, en lloc de fer-ho mitjançant l’elecció del Senat i de l’Assemblea, amb la qual cosa el poder d’aquestes institucions queda molt reduït.
S’atribueix al rei Servi Tul·li una reforma de la constitució de Ròmul: el sistema de participació política segons el llinatge, que excloïa els no patricis, és substituït per un altre, que es fonamenta en la riquesa. Amb aquesta finalitat distribueix els ciutadans, patricis i plebeus, en cinc classes o nivells econòmics. Aquesta classificació era tinguda en compte a l’hora de votar i de servir en l’exèrcit. Les relacions entre els reis etruscs i el Senat es van anar fent cada cop més tenses, fins arribar a la ruptura total amb el darrer rei, que tenia el sobrenom de el Superb. Aquest enfrontament, afegit al descontentament del poble i als abusos de la camarilla reial (com la violació de la noble Lucrècia comesa per un dels fills de Tarquini), va provocar la insurrecció de la ciutat i l’expulsió del rei i de la seva família. Els cabdills de la insurrecció, Juni Brutus i Tarquini Col·latí, es posaren al capdavantde la ciutat amb el títol de cònsols.
La tradició: història externa
Els romans demostraren des del principi que tenien una mentalitat bel·licosa i
expansionista. A partir del nucli inicial de la Roma el territorio romà es va anar ampliant incessantment per diferents procediments:
• Fusions amb els llogarrets d’un dels turons més propers (el cas de la fusió llatinosabina) i amb els altres set turons per formar l’anomenada federació del Septimontium.
• Conquestes al territorio llatí (destrucció d’Alba) i al territori etrusc, o cap al mar (fundació
del port d’Òstia). Com a resultat, al final de l’època monàrquica, Roma apareix, segons la tradició, com la ciutat hegemònica del Laci.
La realitat històrica
La versió tradicional que hem resumit, no tan sols és mirada amb escepticisme
pels historiadors moderns; escriptors antics, com Tit Livi o Ciceró, també eren igualment crítics.
Sobre el que realment va ocórrer durant aquests segles obscurs tenim
poques dades segures:
• Per les excavacions arqueològiques fetes a Roma sabem que les restes més antigues són precisament les del Palatí, la qual cosa confirma la llegenda tradicional. Però aquestes restes daten de l’any 1000 aC, és a dir, avancen de més de dos segles la data tradicional de la fundació de Roma per Ròmul. Poc temps abans es devia produir l’entrada al Laci dels indoeuropeus que hi van portar la llengua llatina.
• La història comparada, sobretot l’establerta amb la dels etruscs, porta a
la conclusió que sota la sèrie dels tres darrers reis, de nom i origen
etrusc, els historiadors romans intentaren dissimular la conquesta i l’ocupació
de Roma feta pels seus poderosos veïns, almenys durant tot el
segle VI aC.
• En aquest llarg període, Roma es va convertir en una ciutat etrusca: inicis d’urbanisme, muralles, clavegueram, temples, etc. El mateix nom de Roma sembla d’origen etrusc. A través dels etruscs, els romans van prendre contacte per primer cop amb la civilització grega: alfabet, divinitats, mites, art, llengua, etc.
Helena va ser filla de Zeus i Leda. Zeus es va disfressar de cigne i va seduïr a Leda, així es com va aparèixer Helena (va sortir dins d'un ou amb Pòl:lux) de l'altre ou van sortir Càstor i Clitemnstra (fills del marit oficial de Leda, anomenat Tídar d'Esparta).
